OPINIÓ: SOMNIS REPUBLICANS

MANEL ALONSO I CATALÀ

Vaig nàixer a l’andana de casa una tòrrida i avorrida vesprada d’estiu quan vaig ensopegar amb la biblioteca oculta del meu pare. En obrir un llibre vaig ser parit per l’estreta finestra de sota la teulada i de colp i volta em vaig veure immers en el món.

SOMNIS REPUBLICANS

L’altre dia, passejant pel carrer sant Joan, durant anys conegut al poble també amb el nom de carrer Major, em vaig fixar en una d’eixes tapes metàl·liques del clavegueram local que hi són a la cruïlla amb les diverses travesses, i en llegir-ne la inscripció vaig veure que l’any que hi figurava era el 1932. De vegades la història no es llig en els llibres, sinó en els petits detalls del nostre entorn més pròxim, si tenim voluntat i sabem fer-ho. De sobte vaig recordar una fotografia del meu avi Nel·lo Pep, en la qual estava junt amb altres homes fent la rasa per on després aniria la claveguera del carrer Major de la vila. Segurament la primera claveguera del poble. Abans la gent feia les seues necessitats a l’estable, al costat dels animals. Potser algú en aquells temps tenia un excusat amb un pou cec que segurament contaminaria l’aigua del pou que usaven per a beure i rentar-se els habitants de la casa.

El clavegueram i l’empedrat dels primers carrers del poble van ser un projecte republicà, com ho fou la instal·lació l’any 1934 de la primera oficina de telègraf al municipi. La proclamació de la República l’any 1931 fou rebuda amb il·lusió per bona part del veïnat. Hi ha fotografies que així ho testifiquen. El meu avi, un jove prim, ros, de mirada clara, en fou un. Aquells republicans, dividits en diverses faccions, tenien molt clar que la cultura, l’educació i la salut havien de ser gratuïtes i universals, que a l’Estat li feien falta grans dosis de justícia social i que calia dignificar el món del treball. Unes qüestions que ara, quan ens pensàvem que eren ja intocables, ens les erosionen amb l’ànim d’arrabassar-nos-les. Aquells joves republicans eren hereus d’una fam de segles. Aquest Estat havia passat per damunt de la reforma i havia entrat directament en la contrareforma, havia donat l’esquena a la il·lustració, i no havia fet la revolució industrial. Tenien fam i hi havia tantes coses a fer que oblidaren que ells potser havien aconseguit el poder polític, però hi havia poders que, amb l’abdicació i la fugida del rei, havien restat aparentment quiets i en silenci observant amb rancúnia cada reforma, fins que decidiren, des de l’odi, acabar amb tot plegat a primeries d’un estiu en què iniciarien un macabre carnestoltes de violència que acabaria en una llarga i dura quaresma.

De vegades he pensat en el meu avi i la seua generació, gent nascuda durant la primera i segona dècada del segle xx, joves amb un ideal republicà que van tindre en la punta dels dits la possibilitat de realitzar el seu somni de llibertat, fraternitat i igualtat davant la llei, i em pregunte com es viu després d’haver perdut una guerra i veure com durant dècades li posen al país la marxa enrere. Supose que tot és una qüestió d’acostumar-se. L’ésser humà té una gran capacitat d’adaptació fins i tot als medis més hostils. Els valencians, a més, estem avesats des de la primera Germania ençà a perdre totes les guerres. Hem hagut d’acostumar-nos a viure sota la bota d’un poder forà. El poder té tantes armes per a desfer la voluntat d’un poble i dels individus que el conformen! El poder té tants esbirros que el volen servir!

El meu avi morí en plena dictadura. No era un home vell, tenia cinquanta-quatre anys, era conscient, molt conscient, de qui va ser que li arrabassà el seu somni republicà. Mire la vella tapa del clavegueram i no puc deixar de pensar si nosaltres sabem qui vol aigualir els nostres somnis.