OPINIÓ: SOMNIS DE LLIBERTAT

L'ENCOBERT
Pensador i lluitador estoic que pontifica per la democràcia i pel valencianisme des del seu búnquer en les muntanyes de Puçol...

SOMNIS DE LLIBERTAT

Podeu llegir ací els comentaris al meu darrer sermó. Però hui vullc parlar d'un altre tema que ja he introduït alguna volta. Per a fer-ho, comentaré uns quants fragments de l'article “Somnis republicans”, escrit pel nostre veí Manel Alonso per a l'Alternatiu de Puçol. Comencem:

“Aquells republicans, dividits en diverses faccions, tenien molt clar que la cultura, l’educació i la salut havien de ser gratuïtes i universals, que a l’Estat li feien falta grans dosis de justícia social i que calia dignificar el món del treball. Unes qüestions que ara, quan ens pensàvem que eren ja intocables, ens les erosionen amb l’ànim d’arrabassar-nos-les.”

Oblida Manel aquells que no eren ni monàrquics ni republicans, és a dir, els anarquistes. I és pertinent que els oblide, ja que ells no compartien la idea que l'Estat ha de controlar “la cultura, l'educació i la salut”. Els republicans (com els falangistes i, després, el Franquisme), sí. Tant els republicans de llavors com els d'ara (igual de totalitaris) volen impedir una societat de l'autogestió, aquella en què nosaltres mateixos (el poble i no l'Estat) sigam capaços i exercim com a gestors d'eixes parcel·les de la vida en comú, com han arribat a fer diversos municipis en aquella època i, més limitadament, en l'actualitat.

L'autor també suggerix que, fins ara, hem tingut una cultura, una educació i una salut que serien “gratuïtes i universals”. Cal preguntar-se com és possible que algú faja una afirmació com eixa. ¿Gratuïtes? ¿Que no les paguem (vullgam o no) amb els nostres imposts? ¿Que no són cares i nefastes? I ¿universals? ¡Quin eufemisme! No són universals, sinó obligatòries. En primer lloc, perquè, com he dit, les paguem tant si volem com si no. En segon lloc, perquè, en uns altres països, u pot educar els seus propis fills; ací, l'Estat (amb la complicitat entusiasta dels republicans) ens impedix exercir eixe dret bàsic. En tercer lloc, perquè, fins als 16 anys, estem obligats a passar una barbaritat d'hores en classe; en molts casos, en contra de la nostra voluntat com a persones. Tres fets que il·lustren una realitat: que l'Estat (monàrquic o republicà, això no importa) sempre és coactiu.

I sobre “dignificar el món del treball”, ¿com és possible dignificar-lo si és assalariat i, per tant, indigne per definició? Només abolint-lo (el treball assalariat i, amb ell, l'ús generalitzat dels diners) per a passar a treballar en la nostra supervivència com a persones, com a famílies o grups i com a societat; una possibilitat que, com he dit, no és cap utopia, sinó una realitat que va existir llavors i que existix, amb limitacions, ara. Prosseguim:

“Aquells joves republicans eren hereus d’una fam de segles. Aquest Estat havia passat per damunt de la reforma i havia entrat directament en la contrareforma, havia donat l’esquena a la il·lustració, i no havia fet la revolució industrial. Tenien fam...”

¿Hi havia fam en la societat preindustrial? Com a un fet general o normal, no. ¿Va ser la lentitud de la industrialització (en comparança d'uns altres països) una causa de fam? Al contrari: és la indústria la que arrancà de les seues terres la gent del poble per a convertir-la en mà d'obra precària. ¿Té alguna cosa a vore la contrareforma amb la fam? No, res en absolut; a no ser que (per alguna raó oculta) vullgam culpar la religió de coses que no ha fet. ¿Havia donat l'esquena l'Estat a la il·lustració i a la revolució industrial? No, és just al revés: l'Estat liberal les va imposar amb entusiasme i, quan calia, per la força. I una de regal: ¿va mitigar la República (parlem d'abans de la guerra) la fam i la precarietat de la societat industrial? Les va incrementar. Continuem:

“hi havia poders que, amb l’abdicació i la fugida del rei, havien restat aparentment quiets i en silenci observant amb rancúnia cada reforma, fins que decidiren, des de l’odi, acabar amb tot

plegat a primeries d’un estiu en què iniciarien un macabre carnestoltes de violència que acabaria en una llarga i dura quaresma.”

¿Quins poders? Els poders militars de la República. Uns poders (els militars) que existiran mentres existixca l'Estat (ja siga en una forma monàrquica o en una republicana) i que, d'eixa manera, podran tornar a intervindre i a massacrar el poble sempre que ho consideren convenient per als seus interessos. Per això, la República no pot ser la solució per al poble. Ni ho va ser, ni ho serà. També cal esmentar els poders polítics i econòmics de la República (les elits governants per una banda i els grans empresaris i el gran capital de l'època per l'altra), que veien amb molta por una situació que l'Estat republicà no podia controlar per més repressió i massacres que practicava: la revolució social (amb autogestió, abolició del treball assalariat i boicot als diners) avançava decidida.

En aquella situació, la desaparició de l'Estat era una possibilitat imminent en molts llocs del territori (com acabà passant durant la guerra) i, un perill com eixe, els poders militars, polítics i econòmics de la República no el podien tolerar. Eixes elits, per a conservar el seu poder i seguir oprimint el poble, necessitaven dur a terme un canvi de règim en contra de la voluntat popular, de manera que l'exèrcit (no ho oblidem: l'exèrcit de la República) va intervindre i va carregar contra el poble (i contra les poques elits que encara es mantingueren fidels al govern republicà) fins que va imposar el Franquisme.

La República no servia (ni als opressors, ni als oprimits); va ser un avortament. Hui, només interessa a les mateixes elits (els poders militars, polítics i econòmics de l'Estat) que la lideraren llavors i que no dubtaren en massacrar el poble quan els va convindre. Els pot interessar ara que el règim monàrquic es troba en un mal moment d'imatge i que convé fer un llavat de cara a l'Estat per a seguir manant. I els interessa que nosaltres estigam reivindicant la República, que no ens resoldria res i en què, com dic, ells seguirien sent els amos. Per això, reivindicar la República (que és el que es dedica a fer la Plataforma Republicana 14 d'abril de Puçol, segurament per desconeixement i amb bona fe) equival a defendre els interessos dels opressors (les elits governants) i lluitar contra els interessos dels oprimits (el poble).

I és que, com explica Félix Rodrigo, la República va ser (i tornaria a ser ara) una dictadura de l'Estat i del capital.
Acabem. Diu Manel Alonso:

“El poder té tantes armes per a desfer la voluntat d’un poble i dels individus que el conformen! El poder té tants esbirros que el volen servir!”.

No li falta raó. Però incloent el poder republicà. Per això, diem: ni monarquia ni república. No a la dictadura de l'Estat. Per un Puçol i un poble valencià lliures, autònoms i democràtics.