OPINIÓ: EN PUÇOL, SÍ QUE ES POT

L'ENCOBERT
Pensador i lluitador estoic que pontifica per la democràcia i pel valencianisme des del seu búnquer en les muntanyes de Puçol...

EN PUÇOL, SÍ QUE ES POT

Continue contestant als comentaris dels lectors. En el sermó anterior, parlava de valencianisme. En este, parlaré de democràcia. No és casualitat, ja que són (per descomptat, al costat de 'humanitat') els dos conceptes més substancials, dels quals dimanen tots els altres.

Hi ha qui reacciona a la meua proposta de canvi polític (basada en la democràcia i en l'autogestió) dient que és utòpica o que implica anar massa apressa. Que, abans de plantejar res d'això, hem d'arribar a la república (sense especificar quina república, quina classe de república ni per què eixa república i eixa classe de república i no unes altres). A continuació, explicaré per què eixa argumentació és errònia. I aprofitaré per a concretar un poc més la proposta que faig.

Com deia, la proposta es basa en construir una democràcia; tan a poc a poc com calga, però una democràcia. Però ¿com? Primer, aclarim un poc què és això. La democràcia, o és local i assembleària, o no és. 'Democràcia' vol dir 'govern del poble', vol dir decidir per nosaltres mateixos en comunitat i prendre el control de les nostres vides. Quan no és el poble el qui es governa a ell mateix, sinó que el governa l'Estat (amb pantomimes electorals o no), no hi ha democràcia. El que hi ha és una forma (més o menys òbvia, més o menys maquillada, segons el cas) de dictadura política. Supose que no cal explicar que ara no ens autogovernem, sinó que estem governats per una casta que (com sempre fan les castes) mira pels seus propis interessos privatius (contraris als nostres). Dins d'eixe sistema, no tenim més marge que el de participar cada quatre anys en una farsa en què, suposadament, triem qui dels candidats (preseleccionats i promocionats pel sistema mateix) presidirà el gabinet que governarà les nostres vides (fent i desfent com vol) durant els anys següents. No es pot anomenar democràtic un règim com eixe i tots ho veem cada volta més clar.

¿Canviarà eixa realitat si afegim una altra farsa més per a, suposadament, triar també el cap de l'Estat? D'eixa manera, ¿es convertirà el règim en democràtic (o en més democràtic)? ¿Tindrem més poder de decisió en les coses que ens afecten? ¿És eixe el cas de les repúbliques veïnes? Òbviament, no. No a tot. Amb la república, tot (tot el que realment importa) seguix exactament igual. La monarquia és una vergonya, sí; però la república (estatal) és una altra estafa. Per això, canviar de la monarquia a la república és no canviar res rellevant. No farà el nostre dia a dia millor, ni més lliure, ni més democràtic. És invertir les nostres forces en un objectiu que no ens farà guanyar res, que no suposa cap avanç real per al poble; però que, en canvi, sí que servirà per a maquillar la cara d'este sistema polític antidemocràtic i corrupte per naturalesa. Per això, la reivindicació republicana (excepte si formem una república sense Estat, com seria un Puçol lliure i democràtic) no és més que una distracció que no suposarà cap avanç democràtic, però que interessa molt als poderosos per a refer la imatge d'este sistema i, d'eixa manera, seguir manant.

En conclusió, el republicanisme és, des d'un punt de vista popular, una pèrdua d'energies que només enfortix els nostres adversaris. No malbaratem el temps ni l'esforç en coses inútils. La república arribarà, però arribarà quan interesse als poderosos per a seguir sent poderosos, i res més. I eixe canvi superficial no afectarà les nostres vides (com a mínim, no positivament). Nosaltres seguirem sent súbdits que es pensen (o volen pensar) que tenen algun poder de decisió, quan no és el cas. Per això el republicanisme com a estratègia política és contraproduent per a nosaltres, per al poble. I, sobretot, el republicanisme no hauria de ser una excusa per a quedar-nos de braços creuats esperant que els canvis (reals o no, això no importaria) vinguen des de dalt i ens arriben ja fets. No s'hi val contestar a qualsevol proposta de canvi real que això és anar massa ràpid i que, primer, cal que votem el cap de l'Estat. No fotem. Sigam responsables i valents, ja que la situació ens ho requerix. Concentrem-nos en produir canvis xicotets, progressius i, sobretot, reals i concrets cap a l'autogestió; canvis que formen part de la realitat i no d'una simple aparença que ens és (i ens serà) aliena i hostil, com és el càrrec de cap de l'Estat.

Els grups antiquats, dogmàtics i fòssils com la Plataforma Republicana 14 d'Abril de Puçol poden seguir venerant la sacrosanta república espanyola (eixe règim autoritari i genocida), fent-se palles davant de la bandera espanyola tricolor (que, per alguna raó, consideren màgica) i guardant silenci (o exigint que actue la censura) cada volta que algú els demane un debat obert per a replantejar una estratègia política autènticament popular. Perquè això han fet amb l'Encobert. Com que els he fet crítiques (acompanyades de propostes constructives), han intentat que este mitjà em censurara. Eixa és la seua 'democràcia'. Eixa és la seua república. Ells (i els grups com ells) poden seguir així, amb els seus rituals onanistes solitaris, fins que desapareguen del tot; però més val que nosaltres (la resta) comencem a parlar ja de coses de majors, de coses serioses.

L'alternativa és clara: coordinar-nos entre nosaltres per a, conjuntament, anar prenent el control de les nostres vides personals i de la nostra vida en comú a través de l'autogestió (en la producció d'aliments, en la sanitat, en l'educació...) i del treball comunitari. I, sempre, prenent les decisions de manera democràtica (és a dir, assembleària). D'eixa manera, començarem a construir una democràcia real. Començant per molt poquet i, en acabant, conquistant centímetre a centímetre àmbits de decisió popular i horitzontal. En els meus sermons, he parlat alguna volta d'experiències d'autogestió que s'estan fent en uns altres llocs, per exemple en l'àmbit de la sanitat. Això existix, és real, està passant. Però nosaltres no ho fem. Li tirem tota la culpa als polítics o a la monarquia (¡que còmode!), però no fem allò que podem fer.

Analitzem eixes accions cap a l'autogestió i la democràcia. ¿Són utòpiques? ¿Impliquen anar massa ràpid? No: són factibles (s'estan fent i, de fet, poden resoldre molts problemes actuals) i es fan a poc a poc. El contrari és no fer. Hem d'anar a poc a poc, sí, però en la direcció adequada, i no en una altra qualsevol. És a dir, en una direcció que ens fa més lliures, més responsables i, en definitiva, millors. Són accions que no esperen a la proclamació de cap república i que no tenen res a vore amb eixes entelèquies. Que no signifiquen botar-se cap suposada fase (cap a no sabem què o cap al mateix que ja tenim), sinó fer un gir cap a un altre camí que triem de manera conscient. Que suposen avanços (modests i progressius, però ben reals) de democràcia i de llibertat amb conseqüències efectives i positives en les nostres vides.

En el sermó següent, proposaré una estratègia més detallada per a avançar en eixa direcció, amb una sèrie d'accions concretes per a la nostra població. El primer objectiu ha de ser la resistència popular: aconseguir que la joventut tinga un futur ací i que es quede ací, en compte de convertir-nos en un poble sentenciat a mort. Si actuem, si fem que depenga de nosaltres, sí que es pot.