OPINIÓ: ENCARA L'HORTA

MANEL ALONSO I CATALÀ

Vaig nàixer a l’andana de casa una tòrrida i avorrida vesprada d’estiu quan vaig ensopegar amb la biblioteca oculta del meu pare. En obrir un llibre vaig ser parit per l’estreta finestra de sota la teulada i de colp i volta em vaig veure immers en el món.

ENCARA L'HORTA

La llegendària riquesa de l’Horta de València, que han cantat tants i tants poetes des del temps d’Ar-Russafi fins els nostres dies, no és producte d’un fet natural, sinó de la intervenció de la mà de l’home des de l’època de l’imperi romà i que es desenvolupà durant l’Edat Mitjana, sobretot al llarg del període islàmic, quan es va crear una infrastructura fluvial a base de séquies i assuts i petites preses que derivaven les aigües de les avingudes del riu Túria i dels barrancs com ara el de Xiva, el Carraixet o el del Puig la qual cosa feia possible dessecar zones pantanoses i alhora portar l’aigua de reg a milers de fanecades.

El desenvolupament dels nuclis de població ubicats a la comarca es produïx gràcies a la riquesa que genera l’horta. Amb l’aparició de les primeres línies de ferrocarril els nadius aconseguiren obrir nous mercats per als seus productes, la qual cosa representà a la llarga una major demanda de mà d’obra i un augment substancial de la població i per tant de l’expansió urbana. Aquest augment no tan sols féu disminuir més recentment el nombre de fanecades de terra productiva, sinó que fa aparéixer abocadors, controlats o no, de residus líquids i sòlids perjudicials per a l’ecosistema, descampats i polígons industrials, a la qual cosa caldria sumar la construcció de noves vies d’alta velocitat i autovies que parcel·len i aïllen racons concrets del territori.

Si a tot el que hem dit se li sumen les polítiques que s’han dut a terme des de les diverses administracions que han perjudicat els interessos del camp valencià, la voracitat i l’agressió que ha patit tota la comarca durant el temps que ha durat l’anomenada bombolla immobiliària, el resultat es pot qualificar de desastrós per a tota la comarca.

L’Horta de València ha estat una comarca de minifundis, quasi totes les famílies que l’habitaven eren propietàries d’un tros. Ací es tenia una manera personal de viure l’agricultura. Amb la progressiva desaparició de l’horta també desapareix una manera d’entendre la vida, on l’esforç i el sacrifici eren valors reconeguts i apreciats, una manera de mesurar el temps que girava al voltant de les collites i fins i tot una manera de parlar, amb un lèxic ric, i perquè no dir-ho, també una gastronomia envejable.

Actualment el percentatge de terra productiva abandonada és el més alt de la nostra història, l’excusa sovint és el baix rendiment que s’obté dels productes cultivats.

Hi ha hagut un discurs que es va instaurar a partir dels anys setanta entre la població i que deia que anar a treballar al camp havia de ser l’última opció per a les noves generacions. Unes generacions que en l’actualitat patixen una alta taxa d’atur. Polítiques modernes, respectuoses amb el medi ambient, polítiques que potenciaren el consum de productes de proximitat farien possible que el camp absorbira una part d’eixos aturats.

En la meua adolescència i joventut vaig ser jornaler agrícola i vaig treballar fent diverses faenes, a mi ningú no m’ha de contar com de dura és la faena del camp, sobretot quan les condicions atmosfèriques no acompanyen, però també pot arribar a ser un treball que t’aporte grans satisfaccions.

Ara poden cantar una cançó trista per l’horta o posar-se a recuperar un espai que construïren i ens llegaren les generacions que ens han precedit i que a pesar de tot encara té molt a oferir-nos, la decisió està a les nostres mans.